Anomenat Banu-l-Qatil pel geògraf musulmà Al-Idrisi al segle XII, la muntanya Benacantil presenta una situació de gran valor estratègic, ja que domina Alacant i la seua plana, així com la Badia. Encara que hi ha referències arqueològiques de precedents ocupacionals a la muntanya Benacantil, des de l’ Edat del Bronze fins a època tardoromana, l’origen de l’actual fortalesa data de finals del segle IX durant la dominació musulmana, ressaltant al seu cim la presència del castell de Santa Bàrbara, constituint la imatge més rellevant i característica de la ciutat.

Amb una elevació de 166 metres, la muntanya Benacantil és una mola rocosa formada per materials terciaris intensament fracturats, d’edats pertanyents al Miocè inferior i mitjà; contenint abundants restes fòssils en els seus estrats de calcarenita. La seua fracturació presenta dioclasses i microfalles que guarden una relació estreta amb l’activitat de la falla de Crevillent.

Pel que fa a fauna, destaca la varietat d’ aus, sobretot les passeriformes com la merla (Turdus merula), el pit-roig (Erithacus rubecula), el pardal (Passer domesticus) i, dins d’aquest ordre d’aus, els fringíl·lids (Fringillidae) són l’espècie més abundant, en concret el gafarró (Serinus serinus) i el verderol comú (Carduelis chloris). Però sens dubte, per l’escarpada cara sud, l’au més visible és la gavina de pota grogra (Larus cachinnans / michahellis). S’ha pogut certificar la reproducció de dihuit espècies d’aus a la muntanya Benacantil, si bé el nombre ha de ser més gran, segons la Societat Espanyola d’Ornitologia (SEO Alacant).

La Muntanya, en estar completament integrada a la ciutat, veu condicionada la seua fauna a l’acció exercida per l’ésser humà sobre el medi, qüestió que limita la presència de mamífers reduint-la als més xicotets o micromamífers com l’eriçó comú (Erinaceus europaeus), el ratpenat (Pipistrellus pipistrellus) o el ratolí de camp (Apodemus sylvaticus), el rastre del qual podrem veure en pinyes rosegades. De la mateixa manera, entre els rèptils, observem el dragó comú (Tarentola mauritanica) i una altra de més xicoteta, el dragó rosat (Hemidactylus turcicus), encara que s’ha manifestat la presència d’altres de mida considerable com el fardatxo ocel·lat (Lacerta lepida) que pot arribar a 90 cm.